(Publicat originalment l’1 de gener del 2016)
No sé on vull arribar però sé que no em puc quedar on sóc. Intento fer passes petites. No sé on em porten, només que m’ajuden a tirar endavant. Les faig petites pq si mai em perdo sigui fàcil desfer-les.
Sóc conscient que a vegades per avançar t’has de tirar al buit encara que no es vegi el final, i estic disposat a fer-ho quan arribi el moment. A vegades, quan tornes a tocar de peus a terra, te’n adones que has caigut en algun lloc en el que ja havies estat i has de tornar a fer camí. Pots prendre’t-ho malament i refer-lo tot remugant i maleint el moment en que et vas llençar o bé assumir que quan vas decidir saltar ho vas fer pq creies que era el que et convenia i que aquest cop el camí serà més fàcil.
M’agrada somiar. M’agrada creure que tots tenim el nostre lloc i una vida sencera per trobar-lo. M’agrada fer camí acompanyat, necessito fer-lo acompanyat i sé que alguns d’aquests companys no hi seràn per sempre. Confio en que si em volen acompanyar és pq creuen que val la pena. M’agrada mirar el cel de nit, escollir una constelació, triar-ne una estrella i pensar que en algun lloc hi ha algú fent el mateix.
Necessito una abraçada de tant en tant. Una d’aquelles que diuen tot el que només els ulls són capaços de dir i que sovint callem perquè tenim por. Una d’aquelles que constitueixen un moment únic entre dues persones, d’aquelles que no s’obliden. Tots sabeu quines abraçades vull dir.
I si, m’agrada escriure. No perquè la gent ho llegeixi, ni perquè la gent ho comenti, sino per mi. Pq a vegades necessito treure’m les coses de dins pq sino s’acaben enquistant i realment em sento molt millor. I perquè ho penjo aquí? Doncs perquè potser algun dia, siguis qui siguis, alguna reflexió d’aquestes et servirà d’alguna cosa i així els dos n’haurem tret profit. I per cert, si mai em vols trobar, només cal que aixequis el cap busquis la constelació d’orió i miris la Betelgeuse. I si no es veu? Doncs imaginate-la, jo hi sóc tot el dia.