(Publicat originalment el 24 de Febrer del 2016)
Recordar les estones als teus peus, la olor a mar, el soroll de l’espuma colant-se entre l’espigó, els silencis còmplices, la tinta que transformava en mots els meus pensaments i els grafittis de la única paret que hi havia. Recordar les tardes de passeig, de desconnexió, de lectura i de pausar el món. Les tardes de trobar-me, les tardes de mi.
Observar quin munt de coses diferents hi ha mentre esquives gent trajada amb acreditacions i penses què bo ha de ser descobrir-la per primera vegada. Pensar que no només ella ha canviat, que tu també ho has fet, que us heu fet grans. Canviats, però sempre l’un de l’altre. Canviats però eterns. Pensar què trist és que la gent se la perdi, capcota, enganxada a les seves pantalles. Pensar què els hi ha de passar pel cap per passejar-se sense el somriure posat. Creure-ho impossible.
Recordar quin munt d’accents diferents hi pots trobar, el contrast d’olors, la barreja del soroll de cotxes i les notes que s’escapen de la guitarra d’un músic mentre canta el “Don’t worry be happy” ajudat per un parell de turistes i les seves cerveses.
Recordar. Recordar i enyorar. Recordar i somriure. Somriure perquè saps que, malgrat passin els anys, sempre et serà casa. I somriure, sobretot, somriure. Amb aquella pau que t’omple el dins quan et sents a lloc.