(Publicat originalment el 20 de Maig del 2012)
La culpa de tot la tenen aquells llibres que et feien triar la teva pròpia aventura. Tu començaves a llegir un d’aquells llibres, narrats en segona persona, i com a lector protagonista t’endinsaves en un bosc. Aleshores tenies dues o tres opcions: podies ficar-te en una cova, seguir un camí, o travessar un llac en una barca. Si volies ficar-te a la cova, havies de continuar llegint a la pàgina 13; si volies seguir el camí, anaves a la pàgina 20, i per travessar el llac continuaves la teva lectura a la pàgina 22.
En prendre aquesta decisió et senties molt important, però també una mica atemorit, perquè podia ser que a la pàgina 22 la barca estigués foradada i s’enfonsàs i morissis ofegada, i allà s’acabava tot. Triaves la pàgina 13, entraves a la cova i trobaves un geni que t’oferia tres desigs: tenir totes els diners del món, tenir el seu poder, o fer que tot allò que menjassis tingués gust de pizza. Optaves per tenir el poder del geni, creient-te el lector més intel.ligent de la teva edat. Pàgina 35. Començaves a llegir la pàgina 35 i, efectivament, et converties en un geni. La putada és que els genis tenen molt de poder, un poder inigualable; però només poden complir allò que els demanen els altres. Per tant, havies d’esperar que algú et trobés en aquella cova i desitgés coses per a ell mateix. Mala opció.
Dissimuladament ( i per què dissimular, si ningú no sabia el que estaves llegint?) tornaves a la pàgina 13 i optaves per tenir tots els diners del món. O anaves a la pàgina 22, t’enfonsaves amb la barca, i descobries una ciutat submarina amb éssers verds semblants als humans que tenien escates i et segrestaven.
Les decisions, en aquells llibres, pareixien molt fàcils. Sempre podies tornar enrere i canviar el teu destí, la qual cosa provocà que no li tinguéssim por. De fet, no és el destí allò que m’espanta. El que em terroritza és viure sense saber què hauria passat en cas d’haver triat qualsevol de les alternatives.
Potsre estem perduts, però no volem perdre. No ens volem perdre res.
Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys