(Publicat originalment el 2 de Gener del 2015)
M’espanten els sentiments de les persones que m’aprecio. M’espanta provocar-los.
M’espanta encara més la línia difosa que serpara l'”et vull conèixer” de l'”et necessito a la meva vida”. I no, no m’espanta el compromís tot i que pugui creure que no ha d’existir. M’espanta que sigui qui sigui que miri el buit que tinc dins només hi trobi justament això i res més. M’espanta la buidor de l’ànima. La buidor de la MEVA ànima.
M’espanta que la gent que m’aprecio em vegi i em vegi igual que jo.
M’espanta mirar-me dins. M’espanta mirar-me dins per si algun dia no hi trobo res.
M’espanta despullar-me. M’espanta perquè amb cada peça de roba que em trec creix la probabilitat de què el conjunt no agradi i marxin les ganes de seguir mirant.
M’espanta que no faci por seguir mirant. M’espanta perquè a base de mirar-les, les coses es tornen normals, perden l’excepcionalitat i el valor que nosaltres els hi donem.
M’espanta que la por m’inmovilitzi i m’espanta moure’m.M’espanta perdre’m en les pors i no entre els rínxols que fan uns cabells acabats de llevar un dissabte al matí.
M’espanta estar espantat. M’espanta viure espantat. M’espanta viure.