meHi there! I’m a software engineer at work hours, a math teacher some afternoons and a mountain lover whenever I can leave it all behind (less than I’d like to btw). I currently live in Berga, a small city on the Catalonian Pyrenees. I like all the things related to new technologies, I like learning something new everyday, I absolutely love being challenged about programming and I adore getting caught in the rain.

I studied at the Universitat Politècnica de Catalunya where I got a bachelor degree in Informatics Engineering and a master’s degree in computing. At the same time I was part of the Moving research group specialized in modeling, visualization, interaction and virtual reality. Later we founded our little business, Alter Sport, where we develop all kind of software related to sport in addition to managing a sport center in Berga, Alter Sport Gim and one in Moià, Moià Sport.

Although I studied Informatics Engineering because I loved everything related to virtual reality and videogames I discovered, while working at the Moving research group, that I loved having input on the thought processes that defined the software we made. Unfortunately I couldn’t give much input because a lot of the projects we worked on there were already completely defined. This made the idea of founding our own business, where we could define what we made and how we made it, more attractive. After 3 years giving all I can to Alter Sport where we are developing Alter Fitness, a cloud-based suite to manage sport centers, and Move the city, a web and mobile app platform to promote healthy lifestyles of a city’s inhabitants and it’s tourism, I decided, as a new year’s resolution, that 2015 is the year I get in shape regarding rendering technologies and virtual reality again. This blog is a pet project to give feedback on the progress I’m making at doing so and a place to write down the things I’m learning every day.

And now that you know who I am and why this blog exists, take your time, give it a read and leave me a comment if you like it!

Quan la vida es torça

539

(Publicat originalment el 13 de setembre del 2016)

Et sembla que tot s’encamina, que per fi tornes a brillar i que a partir d’ara seràs aquell que sempre has volgut ser. Que per fi tindràs motius per creure en tu, més enllà dels tatuatges que mai perds de vista i dels cops que t’ho diuen les persones que t’estimen. Et sembla que estàs trobant la forma de deixar marca i no passar de puntetes per la vida. I és aleshores quan ella, molt puta, et té preparada una sorpresa per recordar-te que aquí no es regala res, que t’ho has de guanyar, que aquí es lluita sí o sí.

Heu sentit mai com, sense cap mena de sentit, us envaeix una por incontrolable que passa per davant de qualsevol pensament racional i aixafa qualsevol il·lusió que tinguis dins? Heu sentit mai com el cor es fica a 200, comences a tremolar i a sentir suor freda? Que només tens ganes de plorar sense saber què ho provoca? Que la única cosa que pots fer és donar la volta i fugir? Que només pots escapar-te de la situació en la que et trobes i com més ràpid millor? Que això ha de passar per davant de tot? Que no ets capaç de controlar-la de cap manera? Que tens l’instint de supervivència espatllat i es dispara en el moment més inesperat? Que tens por de veritat? POR en majúscules, por, per no dir-ne pànic, sense tenir ni idea de què la provoca? Jo sí, massa sovint.

La viquipèdia diu que La viquipèdia diu que l’angoixa és un estat afectiu de caràcter penós, caracteritzat per aparèixer com una reacció davant d’un perill o una impressió desconeguts. Se sol donar acompanyat d’un malestar psicològic intens i de petites alteracions de l’organisme com l’increment del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d’opressió al pit o de falta d’aire. En sentit col·loquial es fa servir com un sinònim d’ansietat extrema o por
La definició es pot intentar entendre però per entendre-la de veritat, s’ha de viure. Cosa, d’altra banda, gens recomanable.

I quan és una circumstància puntual es queda en anècdota. Quan l’anècdota esdevé costum però, és un problema. Quan a més a més limita el què pots fer, el problema passa a ser un gran problema. Quan ja no pots mirar enrera sense trobar moments en què no t’hagi passat, és una malaltia. I com a malaltia, es tracta. I segur que no és un procés fàcil, i segur que no és ràpid però l’important és caminar aquest camí, passa a passa, sense deixar d’avançar, sense perdre de vista que l’objectiu de tot aquest procés és tornar a brillar, és tornar a creure, tornar a ser tu, és omplir de contingut el somriure, és tornar a creure en tu.

Ani, Marina, Ester, Èric, David i Roy, només se m’acudeix una forma d’agrair-vos prou els cops que heu estat aquí, fent-vos-hi passar cada cop menys. Ho faré, ja ho veureu, per vosaltres sí, però sobretot per mi, per deixar de viure i començar a VIURE.



Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked with *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code class="" title="" data-url=""> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong> <pre class="" title="" data-url=""> <span class="" title="" data-url="">