meHi there! I’m a software engineer at work hours, a math teacher some afternoons and a mountain lover whenever I can leave it all behind (less than I’d like to btw). I currently live in Berga, a small city on the Catalonian Pyrenees. I like all the things related to new technologies, I like learning something new everyday, I absolutely love being challenged about programming and I adore getting caught in the rain.

I studied at the Universitat Politècnica de Catalunya where I got a bachelor degree in Informatics Engineering and a master’s degree in computing. At the same time I was part of the Moving research group specialized in modeling, visualization, interaction and virtual reality. Later we founded our little business, Alter Sport, where we develop all kind of software related to sport in addition to managing a sport center in Berga, Alter Sport Gim and one in Moià, Moià Sport.

Although I studied Informatics Engineering because I loved everything related to virtual reality and videogames I discovered, while working at the Moving research group, that I loved having input on the thought processes that defined the software we made. Unfortunately I couldn’t give much input because a lot of the projects we worked on there were already completely defined. This made the idea of founding our own business, where we could define what we made and how we made it, more attractive. After 3 years giving all I can to Alter Sport where we are developing Alter Fitness, a cloud-based suite to manage sport centers, and Move the city, a web and mobile app platform to promote healthy lifestyles of a city’s inhabitants and it’s tourism, I decided, as a new year’s resolution, that 2015 is the year I get in shape regarding rendering technologies and virtual reality again. This blog is a pet project to give feedback on the progress I’m making at doing so and a place to write down the things I’m learning every day.

And now that you know who I am and why this blog exists, take your time, give it a read and leave me a comment if you like it!

Pensaments de passeig

(Publicat originalment el 8 de desembre del 2014)

Passejar, passejar i tenir temps. 

Tenir temps per pensar que t’agrada passejar. Passejar per pensar.

Passejar i notar l’aire fresc d’un vespre indecís que no sap ben bé si és d’hivern o de primavera.

Descobrir que t’agrada el soroll d’aquest divendres. El senzill i imponent to del silenci.

I arribar al pis, passar la porta, sentir-te a casa.

Preparar-te un got de llet calenta amb extra de cola cao, assentar-te al sofà i pensar. Pensar que t’agrada passejar.

9785

Tria la teva pròpia aventura

(Publicat originalment el 20 de Maig del 2012)

La culpa de tot la tenen aquells llibres que et feien triar la teva pròpia aventura. Tu començaves a llegir un d’aquells llibres, narrats en segona persona, i com a lector protagonista t’endinsaves en un bosc. Aleshores tenies dues o tres opcions: podies ficar-te en una cova, seguir un camí, o travessar un llac en una barca. Si volies ficar-te a la cova, havies de continuar llegint a la pàgina 13; si volies seguir el camí, anaves a la pàgina 20, i per travessar el llac continuaves la teva lectura a la pàgina 22.

En prendre aquesta decisió et senties molt important, però també una mica atemorit, perquè podia ser que a la pàgina 22 la barca estigués foradada i s’enfonsàs i morissis ofegada, i allà s’acabava tot. Triaves la pàgina 13, entraves a la cova i trobaves un geni que t’oferia tres desigs: tenir totes els diners del món, tenir el seu poder, o fer que tot allò que menjassis tingués gust de pizza. Optaves per tenir el poder del geni, creient-te el lector més intel.ligent de la teva edat. Pàgina 35. Començaves a llegir la pàgina 35 i, efectivament, et converties en un geni. La putada és que els genis tenen molt de poder, un poder inigualable; però només poden complir allò que els demanen els altres. Per tant, havies d’esperar que algú et trobés en aquella cova i desitgés coses per a ell mateix. Mala opció.

Dissimuladament ( i per què dissimular, si ningú no sabia el que estaves llegint?) tornaves a la pàgina 13 i optaves per tenir tots els diners del món. O anaves a la pàgina 22, t’enfonsaves amb la barca, i descobries una ciutat submarina amb éssers verds semblants als humans que tenien escates i et segrestaven.

Les decisions, en aquells llibres, pareixien molt fàcils. Sempre podies tornar enrere i canviar el teu destí, la qual cosa provocà que no li tinguéssim por. De fet, no és el destí allò que m’espanta. El que em terroritza és viure sense saber què hauria passat en cas d’haver triat qualsevol de les alternatives.

Potsre estem perduts, però no volem perdre. No ens volem perdre res.

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

1395

Reflexions de matinada

I així, com qui no vol la cosa, redescobreixo aquest petit racó de pensaments perduts, d’històries no oblidades, de fantasies no realitzades.
En el procés em redescobreixo a mi mateix i m’adono de com he arribat a estar de perdut, de com he escollit malament la pàgina de l'”escull la teva pròpia aventura” de la meva vida, de com he arribat a escampar el café per sobre la taula carregant-me el diari en el procés. De com he deixat de ser jo mateix per perdrem gairebé del tot.
Per sort encara em queden les paraules amigues, els ulls de temptació barrejada amb complicitat, aquella estrella fixa en el firmament, el consum de teïna en el bar de sempre, els consells en la distància i també el torment diàri dels errors que he comès. Tot em porta però cap al millor lloc, cap a la introspecció, cap al creixer cap endins convençut que també es reflexarà cap en fora, convençut de que si sóc un millor jo també serem un millor nosaltres.

1150

Un altre cop aquí

(Publicat originalment l’11 de Juliol del 2013)

Un altre cop aquí, on s’estripen els bitllets de tots els viatges que no hem fet, on deixo de cantar-te totes les cançons que mai t’he escrit, on s’esborren les il·lusions arrencant-nos els somriures de les nostres cares. Un altre cop aquí, on el record de totes les passes que hem caminat lluita contra la idea de que potser ens hem equivocat fent-les, on les promeses deixen de tenir validesa, on els somnis es queden només en somnis. Un altre cop aquí, on toca assimilar que no només és qüestió de voluntat, on toca assumir que s’acaben els despertars al teu costat, on toca entendre que mai veurem una altre posta de sol plegats ni esperarem abraçats a que surti el sol. Un altre cop aquí, on els camins es bifurquen i toca separar-se, un altre cop aquí, en aquest indret que tan bé em conec.

Però sé que en tornaré a marxar, que hi tornaré a passar moltes més vegades i que mai deixaré de tirar endavant i seguir caminant, buscant un lloc on veure una posta de sol i esperar abraçat a algú a que torni a sortir el sol, un lloc on despertar, un lloc on no haguem d’estripar els bitllets de cap viatge, on et canto totes les cançons que escric, on les il·lusions provoquen somriures, on els somnis no es queden només en somnis sinó que fan que la pròpia vida s’hi converteixi.

1241

Sí, sé lo que quiero

(Publicat originalment el 13 d’octubre de 2014)

Prefiero morir vicioso y feliz a vivir limpio y aburrido.

Prefiero encontrar una estrella en el fango a cuatro diamantes sobre un cristal.

Prefiero que la estrella queme, sea fuego, a un tacto rezumante de frialdad.

Prefiero besar el duro suelo veinte veces para llegar una sola vez a lo más alto a escalar poco a poco, sin caer nunca pero sin llegar jamás a la cima. Prefiero que me duela a que me traspase, que me haga daño a que me ignore. Prefiero sentir.

Prefiero una noche oscura y bella, sucia y hermosa, a un montón de días claros que no me digan nada.

Prefiero una cadena a un bozal.

Prefiero quedarme en la cama todo el día pensando en mi vida a levantarme para pensar en la de otros.

Prefiero un gato a un perro. Porque el gato te araña, es infiel, te ignora, se escapa, pero sabes que, a pesar de todo, no podría vivir sin ti. En cambio, el perro es tonto, no sabe nada, te obedece hasta el absurdo. Prefiero las mujeres gato a las mujeres perro, por las mismas razones.

Prefiero el mar a la montaña. La vida es una noche tumbado en la playa, mirando las estrellas sin verlas, soñando despierto, dejando que la arena se cuele entre los dedos de mis pies, embriagado de todo. Y la noche, siempre la noche. Nunca la luz del sol. La noche es mágica. Me hace vivir, no pensar. Me pone en movimiento. Rompe mis esquemas.

Prefiero las noches frescas de verano, andar con poca ropa, sentarme en el suelo y meterme algo de vida en el cuerpo. La mañana me sabe a dolor de cabeza. Me da sueño. Me quita las ganas de hablar. Me recuerda que soy mortal. Me recuerda que soy normal. La noche me hace único.

Prefiero experimentar las cosas, aunque me hagan mal. Aunque me hiervan la sangre.

Prefiero probarlo todo a morirme sin saber lo que me gusta.

Y, más que nada, prefiero la vida que dan sus besos de caramelo y la suave caricia de su piel caliente.

Daniel Valdés

1522

Por

(Publicat originalment el 2 de Gener del 2015)

M’espanten els sentiments de les persones que m’aprecio. M’espanta provocar-los.

M’espanta encara més la línia difosa que serpara l'”et vull conèixer” de l'”et necessito a la meva vida”. I no, no m’espanta el compromís tot i que pugui creure que no ha d’existir. M’espanta que sigui qui sigui que miri el buit que tinc dins només hi trobi justament això i res més. M’espanta la buidor de l’ànima. La buidor de la MEVA ànima.

M’espanta que la gent que m’aprecio em vegi i em vegi igual que jo.

M’espanta mirar-me dins. M’espanta mirar-me dins per si algun dia no hi trobo res.

M’espanta despullar-me. M’espanta perquè amb cada peça de roba que em trec creix la probabilitat de què el conjunt no agradi i marxin les ganes de seguir mirant.

M’espanta que no faci por seguir mirant. M’espanta perquè a base de mirar-les, les coses es tornen normals, perden l’excepcionalitat i el valor que nosaltres els hi donem.

M’espanta que la por m’inmovilitzi i m’espanta moure’m.M’espanta perdre’m en les pors i no entre els rínxols que fan uns cabells acabats de llevar un dissabte al matí.

M’espanta estar espantat. M’espanta viure espantat. M’espanta viure. 

9841

Introspecció

(Publicat originalment l’1 de gener del 2016)

No sé on vull arribar però sé que no em puc quedar on sóc. Intento fer passes petites. No sé on em porten, només que m’ajuden a tirar endavant. Les faig petites pq si mai em perdo sigui fàcil desfer-les.

Sóc conscient que a vegades per avançar t’has de tirar al buit encara que no es vegi el final, i estic disposat a fer-ho quan arribi el moment. A vegades, quan tornes a tocar de peus a terra, te’n adones que has caigut en algun lloc en el que ja havies estat i has de tornar a fer camí. Pots prendre’t-ho malament i refer-lo tot remugant i maleint el moment en que et vas llençar o bé assumir que quan vas decidir saltar ho vas fer pq creies que era el que et convenia i que aquest cop el camí serà més fàcil.

M’agrada somiar. M’agrada creure que tots tenim el nostre lloc i una vida sencera per trobar-lo. M’agrada fer camí acompanyat, necessito fer-lo acompanyat i sé que alguns d’aquests companys no hi seràn per sempre. Confio en que si em volen acompanyar és pq creuen que val la pena. M’agrada mirar el cel de nit, escollir una constelació, triar-ne una estrella i pensar que en algun lloc hi ha algú fent el mateix. 

Necessito una abraçada de tant en tant. Una d’aquelles que diuen tot el que només els ulls són capaços de dir i que sovint callem perquè tenim por. Una d’aquelles que constitueixen un moment únic entre dues persones, d’aquelles que no s’obliden. Tots sabeu quines abraçades vull dir.

I si, m’agrada escriure. No perquè la gent ho llegeixi, ni perquè la gent ho comenti, sino per mi. Pq a vegades necessito treure’m les coses de dins pq sino s’acaben enquistant i realment em sento molt millor. I perquè ho penjo aquí? Doncs perquè potser algun dia, siguis qui siguis, alguna reflexió d’aquestes et servirà d’alguna cosa i així els dos n’haurem tret profit. I per cert, si mai em vols trobar, només cal que aixequis el cap busquis la constelació d’orió i miris la Betelgeuse. I si no es veu? Doncs imaginate-la, jo hi sóc tot el dia.

9676

Ai, Barcelona…

(Publicat originalment el 24 de Febrer del 2016)

Recordar les estones als teus peus, la olor a mar, el soroll de l’espuma colant-se entre l’espigó, els silencis còmplices, la tinta que transformava en mots els meus pensaments i els grafittis de la única paret que hi havia. Recordar les tardes de passeig, de desconnexió, de lectura i de pausar el món. Les tardes de trobar-me, les tardes de mi.

Observar quin munt de coses diferents hi ha mentre esquives gent trajada amb acreditacions i penses què bo ha de ser descobrir-la per primera vegada. Pensar que no només ella ha canviat, que tu també ho has fet, que us heu fet grans. Canviats, però sempre l’un de l’altre. Canviats però eterns. Pensar què trist és que la gent se la perdi, capcota, enganxada a les seves pantalles. Pensar què els hi ha de passar pel cap per passejar-se sense el somriure posat. Creure-ho impossible.

Recordar quin munt d’accents diferents hi pots trobar, el contrast d’olors, la barreja del soroll de cotxes i les notes que s’escapen de la guitarra d’un músic mentre canta el “Don’t worry be happy” ajudat per un parell de turistes i les seves cerveses.

Recordar. Recordar i enyorar. Recordar i somriure. Somriure perquè saps que, malgrat passin els anys, sempre et serà casa. I somriure, sobretot, somriure. Amb aquella pau que t’omple el dins quan et sents a lloc.

9719

“I què, com t’ha anat per Grècia?”

(Publicat originalment el 19 de Juny del 2016)

Des de que he tornat de Grècia la pregunta que més m’han fet és “Com t’ha anat?” i sempre contesto amb un simple “bé bé”.

La veritat és que no saps com parlar-ne. No és que sigui traumàtic, que sí, o que et remogui al parlar-ne, que també, sinó que costa digerir una experiència tan gran.

Quan ets allà amb la resta de voluntaris et passes els dies parlant dels refugiats, volen les noticies de noves arribades als camps, de les deportacions del dia anterior o dels naufragis que hi han hagut. I quan no és això estas pensant formes d’ajudar, de com exprimir al màxim els pocs recursos dels que disposes o de què s’ha de fer. Arribar aquí és tenir la sensació de ficar-te en una peixera. Al nostre voltant hi segueixen passant moltes coses però el vidre no deixa que ens arribi el so de la desesperació d’aquesta gent.
Hi ha un contrast molt bèstia entre això i llegir les noticies des d’aquí, ficar cara i ulls a les persones de les que parlen les noticies, aixecar la mirada de l’ordinador, acabar-te el cafè i seguir amb la teva vida com si res.

I et preguntes perquè carai ho estem permetent seguint amb les nostres vides com si res, quan el que hauriem de fer és parar fins a solucionar-ho. I et preguntes què més fa falta:

– Naufraga un vaixell amb 800 persones i en parlem dos dies
– Europa tanca les fronteres, deté la gent que busca asil, la gent que escapa de la guerra, i ho fa en centres de detenció que no passarien cap mena de test humanitàri, i no en parlem
– L’acord de la UE amb Turquia està plè de vulneracions de lleis internacionals i no en parlem
– Hi ha refugiats que s’han inmolat, protestant pel tracte que reben dels europeus, i no n’hem parlat
– 130 nens desapareixen aquí al costat, a Calais i no en parlem
– Es denega la educació, i per tant es condemna, a una quantitat enorme de nens i nenes i no en parlem
– Turquia dispara els Sirians que volen entrar al seu pais, escapant-se de la guerra, i no en parlem

Cada un d’aquests motius hauría de ser suficient perquè ens plantegessim en quina mena de món vivim, per plantar-nos, per voler-ho canviar tot, i en general, no en parlem.

Traduim aquesta crisi a números i així simplifiquem què esta passant. 350000 morts en 15 anys en aquest nostre mar, tots amb noms i cognoms, històries, pors i esperançes. Segurament, si en parlessim com si ens passés als nostres veins, ficant cares, noms i cognoms, no ens podriem estar quiets.

I malgrat tot, quedent bris d’esperança. La recolecta que van fer el grup de joves de Santa Eulàlia d’aquí Berga, la jornada sobre refugiats de la biblioteca de Gironella que va organitzar en Francesc, les dues jornades sobre Grècia que han organitzat els Castellers de Berga, l’enorme tasca que estan realitzant des d’Stop Maremortum en Yorgos i companyia o la difusió que en fa en Xavi des del seu espai privilegiat a la ràdio. Tant de bo algun dia aconseguim, entre tots, aixecar les consciències de la gent i no permetre mai més que això segueixi passant.

11367

Quan la vida es torça

(Publicat originalment el 13 de setembre del 2016)

Et sembla que tot s’encamina, que per fi tornes a brillar i que a partir d’ara seràs aquell que sempre has volgut ser. Que per fi tindràs motius per creure en tu, més enllà dels tatuatges que mai perds de vista i dels cops que t’ho diuen les persones que t’estimen. Et sembla que estàs trobant la forma de deixar marca i no passar de puntetes per la vida. I és aleshores quan ella, molt puta, et té preparada una sorpresa per recordar-te que aquí no es regala res, que t’ho has de guanyar, que aquí es lluita sí o sí.

Heu sentit mai com, sense cap mena de sentit, us envaeix una por incontrolable que passa per davant de qualsevol pensament racional i aixafa qualsevol il·lusió que tinguis dins? Heu sentit mai com el cor es fica a 200, comences a tremolar i a sentir suor freda? Que només tens ganes de plorar sense saber què ho provoca? Que la única cosa que pots fer és donar la volta i fugir? Que només pots escapar-te de la situació en la que et trobes i com més ràpid millor? Que això ha de passar per davant de tot? Que no ets capaç de controlar-la de cap manera? Que tens l’instint de supervivència espatllat i es dispara en el moment més inesperat? Que tens por de veritat? POR en majúscules, por, per no dir-ne pànic, sense tenir ni idea de què la provoca? Jo sí, massa sovint.

La viquipèdia diu que La viquipèdia diu que l’angoixa és un estat afectiu de caràcter penós, caracteritzat per aparèixer com una reacció davant d’un perill o una impressió desconeguts. Se sol donar acompanyat d’un malestar psicològic intens i de petites alteracions de l’organisme com l’increment del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d’opressió al pit o de falta d’aire. En sentit col·loquial es fa servir com un sinònim d’ansietat extrema o por
La definició es pot intentar entendre però per entendre-la de veritat, s’ha de viure. Cosa, d’altra banda, gens recomanable.

I quan és una circumstància puntual es queda en anècdota. Quan l’anècdota esdevé costum però, és un problema. Quan a més a més limita el què pots fer, el problema passa a ser un gran problema. Quan ja no pots mirar enrera sense trobar moments en què no t’hagi passat, és una malaltia. I com a malaltia, es tracta. I segur que no és un procés fàcil, i segur que no és ràpid però l’important és caminar aquest camí, passa a passa, sense deixar d’avançar, sense perdre de vista que l’objectiu de tot aquest procés és tornar a brillar, és tornar a creure, tornar a ser tu, és omplir de contingut el somriure, és tornar a creure en tu.

Ani, Marina, Ester, Èric, David i Roy, només se m’acudeix una forma d’agrair-vos prou els cops que heu estat aquí, fent-vos-hi passar cada cop menys. Ho faré, ja ho veureu, per vosaltres sí, però sobretot per mi, per deixar de viure i començar a VIURE.

9627

Creating a WebGL2 canvas

Hi everyone and welcome to the first post of what I hope is a series about WebGL2.

In these posts I’ll try to guide you through what I learn, so you can follow me in what I’m sure will be an amazing journey. Are you ready to step into another dimension? Well then, let’s start! more

8348

Dels dies després

Abans de marxar, vaig llegir escrits d’alguns voluntaris que deien que el pitjor del viatge era la tornada. Alguns fins i tot havien necessitat ajut psicològic. Vaig creure que seria més valent, que això només passava a les persones que no eren fortes, i que jo en sóc, molt. La realitat és, altre cop, més crua. more

16520

De les persones

Si alguna cosa ha canviat en mi aquest petit viatge és que torno a creure en les persones. A creure en el que podríem ser si ens ho proposéssim tots plegats. Si fóssim capaços de posar sempre per davant el bé comú i no les individualitats. Si cooperéssim, enlloc de competir. Si enlloc d’esperar a que algú caigui per aixafar-lo, li donéssim la mà per aixecar-lo. Si fóssim capaços de deixar de mirar cap a una altre banda als 5 minuts de que les notícies ens parlin d’algun fet llunyà. Si entenguéssim, d’una vegada per totes, que el color de la pell, l’idioma que parlem, les tradicions o el país on naixem no ens fan diferents, sinó més rics en la diversitat. Si trenquéssim els silencis i ens féssim sentir. more

4585

Del barri anarquista

Després de dues setmanes al port, aquesta setmana volia veure com és la convivència dels refugiats dins d’Atenes mateix. Si bé quan vaig arribar al port hi havien uns 5.000 refugiats, dels que en queden uns 2.000, es calcula que la ciutat n’acull uns 4.000. Són refugiats que volen viure per ells mateixos, sense estar tancats en un camp controlat per l’exèrcit. more

13127

Dels adéus

Aquest diumenge era el meu últim dia al port. Ara comença la meva última setmana a Atenes i vull moure’m un xic per veure l’impacte dels refugiats en altres llocs de la ciutat. Marxar implica acomiadar-se i les comiats són tan durs com estones s’han compartit. Després de dues setmanes veient les mateixes cares, rebent la seva gratitud, compartint algunes de les seves pors i veient als ulls la seva impotència, no és fàcil deixar totes aquestes famílies aquí. more

4260

De com les coses van canviant

El camp de la terminal e1 és, dit pels mateixos voluntaris grecs que el coordinen, un reflèx fidel del problema més greu que té Grècia, la desorganització. No és estrany que et passis un dia fent una feina i desfent-la l’endemà, simplement perquè les persones que se n’encarreguen, i també els seus criteris, són diferents. No és només culpa seva, al port hi ha un gran volum de voluntaris que canvien de forma habitual així que, tret dels pròpis grecs, la majoria de gent sempre és nova. more

12544

De la vida a la e1

Aquest diumenge ha estat, en principi, l’últim dia que he anat a la terminal e1. El plantejament inicial era moure’m tant com pogués dins d’Atenes per veure com s’enfoca la convivència amb els refugiats des d’òptiques diferents així que demà toca la e2. La realitat però és que amb només una setmana sóc plenament capaç d’entendre perquè la gent no vol tornar. Bé, no és que no vulgui tornar, és que ningú els vol deixar enrere. more

3948

Del camp a la terminal e1, i les feines que hi fem

El record més fort del primer dia que vaig arribar al port és pensar que no semblava que hi hagués tants refugiats com tenia entès. És un espectacle un xic Dantesc. No em mal interpreteu, veure fileres de tendes amb gent mal vivint al costat dels ferris i vaixells de mercaderies que hi arriben és una imatge molt potent. Suposo que m’havia imaginat fileres i fileres de tendes, i al port no és així. La seva enorme extensió, a peu es creua en una hora, facilita que no es produeixin imatges com aquesta. També recordo la forta presència policial, tant de la policia del port com de militars, uns equipats amb escuts antiabalots i els altres amb les seves armes. No és el què entendríem per un lloc acollidor. more

3808

Atenes; dia 1

 

Comencem pel principi. Per què Atenes? No és ni de tros el lloc típic que et ve al cap quan les notícies parlen de refugiats a Grècia però la resposta és fàcil: La situació m’hi va portar i no em va semblar gens malament. more

6130