meHi there! I’m a software engineer at work hours, a math teacher some afternoons and a mountain lover whenever I can leave it all behind (less than I’d like to btw). I currently live in Berga, a small city on the Catalonian Pyrenees. I like all the things related to new technologies, I like learning something new everyday, I absolutely love being challenged about programming and I adore getting caught in the rain.

I studied at the Universitat Politècnica de Catalunya where I got a bachelor degree in Informatics Engineering and a master’s degree in computing. At the same time I was part of the Moving research group specialized in modeling, visualization, interaction and virtual reality. Later we founded our little business, Alter Sport, where we develop all kind of software related to sport in addition to managing a sport center in Berga, Alter Sport Gim and one in Moià, Moià Sport.

Although I studied Informatics Engineering because I loved everything related to virtual reality and videogames I discovered, while working at the Moving research group, that I loved having input on the thought processes that defined the software we made. Unfortunately I couldn’t give much input because a lot of the projects we worked on there were already completely defined. This made the idea of founding our own business, where we could define what we made and how we made it, more attractive. After 3 years giving all I can to Alter Sport where we are developing Alter Fitness, a cloud-based suite to manage sport centers, and Move the city, a web and mobile app platform to promote healthy lifestyles of a city’s inhabitants and it’s tourism, I decided, as a new year’s resolution, that 2015 is the year I get in shape regarding rendering technologies and virtual reality again. This blog is a pet project to give feedback on the progress I’m making at doing so and a place to write down the things I’m learning every day.

And now that you know who I am and why this blog exists, take your time, give it a read and leave me a comment if you like it!

Dels adéus

4260

Aquest diumenge era el meu últim dia al port. Ara comença la meva última setmana a Atenes i vull moure’m un xic per veure l’impacte dels refugiats en altres llocs de la ciutat. Marxar implica acomiadar-se i les comiats són tan durs com estones s’han compartit. Després de dues setmanes veient les mateixes cares, rebent la seva gratitud, compartint algunes de les seves pors i veient als ulls la seva impotència, no és fàcil deixar totes aquestes famílies aquí.

Turistes convivint amb refugiats. Foto: Isaac Besora.

Turistes convivint amb refugiats. Foto: Isaac Besora.

Deixo el port sabent que vindrà altra gent com jo, que se sorprendrà al veure el paper, inexistent, de les grans ONGs, que intentarà fer una mica més humana aquesta mala passada per la que estan passant. Gent que no es pot quedar a casa mirant-ho des del sofà, que necessita col.laborar d’alguna forma, que creu que el millor que pot fer és invertir el seu temps vivint aquesta vergonya de primera mà, que se sentirà del tot compensada amb el primer somriure que rebin i del tot decebuda amb el tracte que els hi estem donant.

Jo deixo el port per voluntat pròpia, ells ho faràn properament per força. En els últims dies s’ha incrementat el nombre de refugiats al port. No vénen de Turquia aquest cop, vénen d’Idomeni, el campament que hi ha a la frontera entre Grècia i Macedònia. Algun cap militar ha decidit que és el millor lloc per fer una exhibició de força i estan fent pràctiques militars. Tancs a 200 metres de les tendes i caces sobrevolant un campament ple de families traumatitzades per la guerra a baixa alçada. Això és el què entén Europa per hospitalitat.

Que, enlloc de reduir, augmenti el nombre de refugiats i que cada cop hi hagi més turisme al port porta, inevitablement, a un xoc d’interessos entre les dues parts i això només pot acabar d’una manera. Evacuació obligatòria cap als camps de detenció, perdó, de refugiats, de l’exèrcit grec. El primer pas, fer un cens de tots i cada un dels refugiats que hi ha i no deixar entrar-ne cap de nou.

La policia censant els refugiats. Foto: Isaac Besora.

La policia censant els refugiats. Foto: Isaac Besora.

Que, enlloc de reduir, augmenti el nombre de refugiats i que cada cop hi hagi més turisme al port porta, inevitablement, a un xoc d’interessos entre les dues parts i això només pot acabar d’una manera. Evacuació obligatòria cap als camps de detenció, perdó, de refugiats, de l’exèrcit grec. El primer pas, fer un cens de tots i cada un dels refugiats que hi ha i no deixar entrar-ne cap de nou.

Enrere queden totes aquestes famílies a qui no he pogut ajudar a gaire més que a fer que el seu dia sigui un xic més humà, cares a les quals he ficat nom i persones de qui he conegut una horrible història. De la seva banda, ells només tenen una petició, que no els deixem enrere.

Pancarta amb el lema Foto: Isaac Besora.

Pancarta amb el lema Foto: Isaac Besora.

Originalment publicat al NacióBerguedà el 18/04/2016



Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked with *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code class="" title="" data-url=""> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong> <pre class="" title="" data-url=""> <span class="" title="" data-url="">